Tel: 638 88 19 41

Entrevista FEM DEO - Montserrat Braut

Directora General a Eix Ambiental

Montserrat Braut (Manresa, 1977) encara té penjat a la sala de reunions el retall d’EL 9 NOU de quan va sortir a la secció d’Emprenedors. Era el 2005 i acabava de fundar la seva empresa: Eix Ambiental. Avui, gairebé 20 anys més tard, compta amb una plantilla d’una trentena de treballadors i factura 1,7 milions. Reivindica les “primeres generacions”, ella que no ve d’una família d’empresaris i que ho ha anat aprenent tot sobre la marxa. També a compaginar la maternitat amb el negoci, que ara ha passat a ser “el germà de les meves filles”. Braut obre el segon cicle d’entrevistes del programa Fem DEO.

Llicenciada en Químiques acaba creant una empresa de tractament d’aigües. De la ciència a la gestió empresarial, què ha estat el més costerut del recorregut?

Buf… Hi ha hagut moltes pujades, baixades. Quan comences no és fàcil i menys, amb 20 anys menys, que són 20 anys menys d’experiència. Immergir-te en el món de la gestió empresarial, quan no tens coneixements, no és fàcil. En aquells moments recordo que vaig trobar a faltar molt un assessor o algú que m’acompanyés amb cada pas que havia de donar. I l’altre repte era trobar els recursos econòmics. Jo no vinc d’una família d’empresaris. Els meus pares són persones humils de Manresa, una infermera retirada i un comercial del tèxtil. Per tant, no he vist a casa el que suposa tenir una empresa, crear-la, fer-la créixer. Em sentia una mica perduda.

Com va ser el procés cap a la gestió empresarial?
El primer any hi feia de tot. Tenia una capacitat brutal de treballar, 15 hores o 16 cada dia. Anava amb un cotxe petit i allà hi portava el portàtil, el mòbil, tot. Hi feia de tot: pressupostos, factures… Fins i tot analitzava mostres d’aigua a la cuina de casa, en un pis que tenia aquí Vic, de lloguer, que m’ajudava la meva mare a pagar.

I el finançament? Picar la porta als bancs?
Aquí em va ajudar el meu pare perquè em donessin una línia de crèdit de 18.000 euros. És tot el que em van deixar. També me’n recordo també que la setmana santa del primer any, el 2005, vaig patir un mal d’estómac que no em passava perquè pensava què faria si no em pagaven les factures. Patia molt i pensava que no sobreviuria. Però també ho explicava als clients de confiança i m’avançaven els diners. La gent també t’ajuda!

I quan comença a fer la clau de volta?
Al cap d’un any. Un cop passats els 90 dies famosos dels pagaments vaig començar a cobrar, a recollir. Al principi sempre explico que no feia un cafè perquè valia un euro. I cinc cafès a la setmana eren 20 euros al mes! Així s’estalviava.

Reivindica les primeres generacions de les empreses.
Sí, hi ha empreses catalanes enormes que per mi són ídols i aquí Osona en tenim que són d’admirar. El primer any és molt dur, però si ets jove, tens salut, energia i moltes ganes, qui sembra recull. Tardes més o menys, però reculls.

Tenia clara la idea de negoci des del primer dia?
Sí, la tenia al cap, em bullia. I també com fer-ho i per què li vaig posar Eix ambiental. Ara bé, no tenia ni idea de com aniria. Vaig fer un pla d’empresa, perquè quan vaig aterrar a l’IMPE Vic, que és el primer despatx que vaig tenir, em van fer fer un pla d’empresa i em van fer pensar amb molts conceptes empresarials que jo ni m’imaginava.

Fins llavors quina era la seva experiència laboral?
Vaig estar molts anys fent classes en una acadèmia de repàs a Manresa, als estius, per guanyar quatre calerons per a les meves despeses. La primera feina va ser just abans d’acabar la carrera a una empresa a Manresa, vaig estar-hi tres anys i mig. Un bon dia, va venir un client i em va demanar si sabia què era la legionel·la. No en tenia ni deia. I em va explicar que havia sortit una normativa nova i que fins ara no es feia res de prevenció. I em vaig dir: si no ho fa ningú, aquí no hi ha cap expert, i, per tant, no hi ha cap empresa de serveis que ho pugui oferir. Per tant, l’oceà és blau. Si ho vaig a vendre i em diuen que algú ja els hi fa els hi puc dir que és mentida perquè no n’hi ha d’empreses que ho facin. De fet, per donar-me d’alta com a empresa de legionel·la, vaig haver d’omplir unes sol·licituds i uns requisits que no eren senzills. I, per tant, tenia molt clar que no, aquest gol no me’l podien marcar.

I de Manresa a Vic.
En aquesta primera feina ja havia trepitjat molt la zona. De fet hi ha qui em diu que com ho vaig fer per introduir-me a la comarca d’Osona sent una comarca tan tancada comercialment. Crec que la clau de l’èxit va ser ser molt sincera, molt franca, no amagar res. El primer ajuntament que va confiar en mi va ser el de Vic.

Estem parlant del 2005, que és quan va haver-hi un brot de legionel·la important a la comarca. Es podria produir ara un brot com aquell?
Hi ha molts més controls. És clar que podria passar, però es fa prevenció, sobretot en empreses grans. Aleshores no hi havia una legislació que et digués has de fer tota aquesta prevenció per evitar un brot.

L’oceà és blau, deia…
Era blau. Ara ja no. Hi ha competència per tot arreu. que han passat 20 anys.

Als oceans també hi ha onades i, en certa manera, aquesta legislació de la legionel·losi és l’onada que vostè pren cap a un món per descobrir.
Va ser això: estar en el moment adequat, amb els ulls ben oberts, desperta i amb la confiança amb mi mateixa de provar-ho. Què hi podia perdre? Si perdia la línia de crèdit, plegava i me’n tornava a treballar. Això sempre ho podia fer.

I a partir d’aquí, creixement empresarial, necessitat de nous perfils professionals, fins arribar a la trentena de treballadors que són ara.
Ha sigut un creixement bastant orgànic. Hi ha hagut moments, etapes, potser a una mica més de més velocitat. I també hi ha hagut ensopegades, evidentment, decepcions en persones que confiaves i al revés, persones que estan implicades encara actualment. Hi ha un treballador amb més de 15 anys al meu costat, que és l’Àlex, que és algú que m’aprecio. Una trajectòria també significa descobrir valors importants que no havia descobert com a cap i que ara valoro molt: la fidelitat, la confiança i la implicació, a banda de les capacitats. És el que més valoro en les persones.

Quan parlem de tractament, anàlisi i prevenció, de quines aigües parlem?
De canoncades d’aigua sanitària, principalment, dutxes d’hotels, residències d’avis, centres esportius…. Estem parlant d’això, de desinfecció d’aigua de xarxa. I a la indústria, també l’aigua de xarxa d’indústria. Això és el principal i l’inicial. Llavors ens trobem amb altres situacions com muntar cloradors per a la potabilització d’aigües, perquè són aigües que venen de pou o de captació pròpia, descalcificadors, desnitrificadors, depuració…

I de mica en mica van creixent i arriben les piscines.
Sí, és molt natural tot plegat. És a dir, tu comences fent el manteniment de la piscina, llavors algú et diu: només feu manteniments? Com és que no feu construcció? Primer dius que no i a la tercera que t’ho demanen ja dius: rumiem-ho. I vas ampliant, mica en mica. No és allò d’anar-hi posant diners. Sempre dic que no soc la Coca-Cola. El que he anat fent és autofinançar-me, intentar evitar gaires endeutaments, créixer de forma natural amb els ingressos del negoci.

Ara no és el millor moment per parlar de piscines, amb els decrets de sequera que no permeten omplir-les. Com es fa per mantenir l’aigua?
Depurant. Ara estem instal·lant un tipus de filtre que en lloc d’agafar l’aigua i llençar-la com s’ha fet sempre, l’agafa i la torna a ficar a la piscina. Per tant, el que té la piscina plena, el que ha de fer és depurar l’aigua, reutilitzar-la i cuidar-la. La pot mantenir. O sigui, som els dolents de la pel·lícula, però no és ben bé així. I llavors hem de resar que plogui.

Ara podria venir algú a picar la porta i demanar que li construeixi una piscina?
Sí. La pots construir, no la pots omplir, però pots pagar l’aigua. Vas a buscar aigua dessalada i la compres al preu que toqui. Hi ha maneres legals d’omplir-la. Ara bé, no tenim la millor conjuntura ara mateix.

Durant aquests 20 anys també ha estat mare. Com s’afronta la maternitat ?
S’afronta. Les dones som superherohïnes, tenim superpoders i la capacitat de pensar en tot. Ho retardes perquè sempre trobes que no és el moment fins que arriba un punt que dius vull ser mare, m’hi poso i ja ho afrontaré. En el meu cas, ja havien passat 13 anys de negoci, ja funcionava. Ara bé, en els dos embarassos, fins a l’últim dia he estat aquí. Vaig sortir del despatx per anar a parir. L’empresa no deixa de ser un tercer fill, en el meu cas. Quan no en tens és el primer, i ara que tinc dues nenes, és el tercer. O no deixa de ser el germà de les filles. Ho compagines i fas com pots i dorms poc. Ara bé, abans era la primera d’arribar a l’empresa i l’última de marxar, i ara no. Soc de les últimes d’arribar, perquè deixo les nenes a l’escola i soc de les últimes de marxar, però no marxo tant tard com marxava. Deia que som una mica superheroines perquè a banda de portar l’empresa i fer créixer els fills, tens també la tasca, la quotidianitat del dia a dia, de portar-la a casa. Les tasques estan més compartides que abans però encara queda molt recorregut. Les generacions més mil·lenials ja han fet més recorregut que nosaltres.

Observa menys diferències?
Homes i dones tenim característiques diferents que fan que tots dos acabem de fer el complet, l’equilibri. A vegades, per segons quins problemes, va més bé una mentalitat més femenina i per segons quins altres va més bé una mentalitat més masculina.

En la gestió quins valors hi aporta com a dona?
Som una empresa 50-50, quasi en exactitud. Mai he tingut prejudicis. Tenim operàries i operaris, sí que el perfil administratiu és més de dona, encara, però el perfil tècnic ja és més equitatiu.

I qüestions com la flexibilitat horària?
Intentem adaptar-nos al màxim a la conciliació familiar de cadascú, però hi ha uns horaris. Nosaltres som una empresa de serveis, hem d’oferir uns horaris d’obertura i tancament i si ve algú a buscar un producte hi ha d’haver gent. No podem fer teletreball. Ara bé, crec que ho anem compaginant bé.

Al llarg d’aquests anys també s’ha implicat en organitzacions empresarials. Va presidir la Cambra a Osona i ara està a la junta del Consell Empresarial.
També soc a la Fundació Femcat. Soc una persona que m’agrada ajudar a fer créixer el meu país i a deixar un país millor a les meves filles i els que seguiran a darrere. I l’única manera de fer-ho és treballant per ell i amb ell. I per tant qualsevol cosa que pugui ajudar a enriquir-lo hi seré. Em motiva i crec que m’il·lusiona.

Ha tingut temptacions o té en ment crear altres projectes empresarials?
He iniciat algun altre projecte que no ha funcionat, també s’ha de dir, però soc molt inquieta. Per tant, a mi el cap em bull d’idees. Ja tinc alguna altra coseta que no és tan rellevant com això, un altre projecte empresarial que està funcionant.

Contacta amb nosaltres

* Tots els camps son obligatoris

calcula el resultat de la operació i demostra que ets humà

1+1=
Resultat:

Situació

Contacte

Edifici "El Sucre", C/ Historiador Ramon d'Abadal i Vinyals, número 5, primera planta. 08500 Vic. Tel: 638 88 19 41.

cedosona@cedosona.org

Política de cookies

Avís legal

Comparteix el contingut