En un moment que fins i tot comprem pa a la gasolinera, vostès tornen a l’essència i fan pa i brioixeria a partir del blat que cultiven aquí mateix. És la singularitat d’aquest projecte?

Una de les singularitats, sí.

Com neix tot plegat?

Són diferents coses que se sumen. La primera és l’anhel de l’Ivan, el forner, de canviar de feina i de fer una cosa que feia molts anys que volia fer, que era dedicar-se a fer pa. Aprofitant que estàvem vivint a França, ell va fer una formació professional reglada de pa. Tenia molt clar que volia treballar en ecològic. Un segon factor va ser l’amistat amb en Manel i la Debby, que tenien una finca amb unes quantes petites hectàrees de blat ecològic. Vam fer-los la proposta de fer una cooperativa de pagesos i forners, amb la idea que si el blat el transformàvem en pa en traurien molta més rendibilitat que no pas venent-lo sense transformar.

Controlar tota aquesta cadena, de la producció del blat a la comercialització del pa, què implica?

N’hem anat aprenent, també. La primera cosa important és tenir en compte que, com que som petits i fem petit, la petita escala és més fàcil i no ens hem tornat bojos. A més, pel que fa a distribució, per exemple, les botigues o comerços que ens venen el pa s’han avingut molt a les nostres condicions. No és cap drama, al contrari. És tot com molt familiar i en tenim prou per anar subsistint.

N’han de sortir quatre salaris…

N’han de sortir tres i mig i surten. De moment surten. És veritat que treballar en ecològic i artesanalment sempre és més car i suposa més hores de feina, però de moment això surt. Ja sabíem quan vam començar que el target era un. No pretenem arribar al client que va a la gasolinera, ni de tros. Hem anat fidelitzant el client i penso que si fas un bon producte, un producte de qualitat, que és el que fem, funciona. Si no et vols tornar boig i no vols tenir grans guanys, la cosa funciona. Surten tres sous i mig, fem vacances, els forners només treballen una nit, fem ponts, no treballem els festius… Déu-n’hi-do la qualitat de vida.

El pa el veneu aquí, a Mas Corcó, als afores de Manlleu, però també en altres botigues i restauració.

Potser els restaurants és on més ha costat, tot i que en tenim alguns i de molt bons. Quan vam començar, molts ja tenien el seu proveïdor. De totes maneres, el que més ens funciona és la botiga de producte ecològic, de proximitat. A Sant Hipòlit, per exemple, hi ha una botigueta petita que obre dos dies a la setmana i el dijous ens ve a buscar molt pa. És bestial!

Abans parlava del target. En un moment en què socialment tothom busca preu, aquí estan en una altra òrbita.

És evident que a l’hora de fixar preus els hem posat semblants als dels nostres competidors, per no fer competència deslleial. Però hem intentat sempre anar a la baixa, perquè una de les coses que teníem molt clares era que volíem que el producte arribés a tothom. Segons qui segurament no vindrà, però també és veritat que el nostre és un pa que dura molts dies. No has de venir a comprar-lo cada dia. Tenim clients que venen un cop a la setmana. Si vas a mirar i sumar, ja m’agradaria saber què és el que surt més bé. A més, d’acord que tenim un client més benestant, però també amb més consciència i es preocupa més pel que menja. Preguntem-nos què hi ha en una barra del Mercadona o de la gasolinera, val el que val. Aquí garantim que el que fem és realment el que és i és sa, sobretot sa. I bo!

Això té les seves complicacions…

Sempre diem que treballem sense xarxa. Això vol dir, assumint els riscos de no utilitzar productes químics, que són poc interessants a nivell de salut, però que ajuden a regularitzar les formes dels pans o facilitar els llevats. Treballem amb un forn de llenya, no elèctric, això vol dir que regular la temperatura no és gens fàcil. Treballem amb farines nostres, que són vives, les partides són diferents i, per tant, la seva actuació també ho és. Cada farina és un món! En el món de la fleca industrial tot això és impensable, perquè el que s’ha fet és facilitar i els sacs de farina ja són directament preparats. Contenen molts altres ingredients que ajuden a fer una farina més productiva i més fàcil de tractar. Ara bé, ho són tot menys interessants a nivell de salut.

A l’altre extrem, també hi una tendència entre els forns tradicionals a fer pans amb fermentacions llargues, masses mare… Són la seva competència?

Sí, però pensa que des que hem començat, gairebé tota la maquinària que veus aquí és de segona, tercera o quarta mà. No saps la quantitat de forns que estan tancant. Són molts. També hi ha gent que va començant i va obrint, però molta que està tancant. No tenim el sentiment d’una gran competència, al contrari. Més aviat ho vivim amb pena, perquè el forn de pa és molt important en un poble o en una ciutat i n’estan tancant molts.

Abans, en certa manera em donava la resposta: condicions laborals, horaris… La imatge és que la feina de forner és molt sacrificada.

Totalment d’acord. El forner de tota la vida es posava a treballar a les 10 o les 12 de la nit, tota la nit… i a més a més, els diumenges, Nadal, la Mona, Sant Joan… A això nosaltres vam dir que ni pensar-hi, perquè ens hi deixarem la salut. Ens vam posar a fer tot això amb 50 anys, eh? L’Ivan, que és molt murri, ja havia treballat tant a Anglaterra com a França d’aquesta altra manera, i va dir: treballarem de matins, ben d’hora, i vendrem a la tarda. Quan vam començar ens van dir que ens havíem tornat bojos, però funciona! L’única nit que treballen és la del divendres. El divendres sí que és un dia molt dur, però després no es torna a coure fins al dimecres. Hi ha molts dies de descans.

Tot el blat amb què panifiquen ve de la plantació?

No tot. Si només es fes servir el nostre blat seria impossible fer tot el que fem. Aquest blat funciona amb uns quants productes, però no pots fer-ho tot el que fem.

Quants i quins tipus de productes fan?

Molts! Una trentena llarga entre pa i brioixeria, pastissos salats, coques… Fem molta cosa. I a més a més de cada producte fem pesos diferents, formats diferents… Estem molt diversificats, moltíssim. Aquesta és la diferència amb França. Allà el pagès que es fa forner fa un, dos o tres tipus de pa i prou. Però no fa ni de tros el que fem nosaltres. Aquests croissants, alguns pans també, tot el que és brioixeria, pasta de full… Una singularitat nostra és que el forner és professional i ha pogut fer moltes més coses de les que fa un pagès forner francès.

Amb quins blats treballen?

Amb el Florence Aurora, que és un blat francès que ens agrada molt, el forment i el roig de Bordeus. La premissa sempre és que siguin ecològics i que siguin d’aquí. Farinera Ylla, Farinera Coromina i Cal Pauet són ara els tres proveïdors amb els quals complementem el nostre blat.

No tot el blat que s’utilitza ve d’aquí, però tot el d’aquí s’utilitza a l’obrador?

Al principi en vam vendre, també. Ara ja no, entre d’altres coses perquè també hem tingut collites dolentes. El que sí que vam vendre és la colza que vam plantar als nostres camps l’any que, per rotació de cultius, no vam fer blat. El que també fem són bales de palla amb les tiges.

La descoberta del pagès forner a França va ser la vostra font d’inspiració?

Allà hi vam veure, sobretot l’Ivan, que és l’ideòleg, que era molt interessant poder controlar tot el cicle. A més a més hi ha una part de pedagogia, entre cometes. No tota la Plana de Vic, amb carinyo, s’ha de dedicar a tenir porcs i vaques. Si disposem d’unes petites hectàrees, podem fer altres coses que no siguin el de sempre i que són més sostenibles. Tot això també és una manera de dir que hi ha altres maneres de viure.

Els agradaria tancar el cicle aquí? No poden fer-ho perquè no tenen molí, però seria desgavellat?

No, desgavellat, no. De fet, ens n’hem mirat. Hi ha molins de segona mà, crec que francesos, que no són cars, 4.000 o 5.000 euros. El que passa és que ara no és prioritari, tenim altres prioritats. Tenint Farinera Ylla aquí, que ens fa una feina molt ben feta, i algun altre molí també a prop, ara no ho considerem. En el futur ja ho veurem, potser sí.

I el forn, tal com deia, de llenya.

Sí. El vam comprar de segona mà a Sevilla. El forn havia treballat molts anys a Alacant. Quan van tancar el va comprar una gent de Sevilla que es dedica a comprar i vendre forns i nosaltres el vam trobar de segona mà. És un forn que per dins té tota una arquitectura molt complicada i molt ben pensada. Van estar cinc o sis dies construint-lo. I la llenya, intentem també, dins el nostre ideal, que sigui de per aquí, sempre.

Al llarg d’aquests anys també han estat escollits al cistell de producte Fet a Osona. Amb quin producte i què ha permès el premi?

El producte és el pa de set llavors de tres quarts, que és un dels estrella. És un pa que l’Ivan va aprendre a fer a Anglaterra. Guanyar aquest premi ens ha donat un munt de vida. Ens ha donat visibilitat, ens ha fet arribar més clientela i ens han encarregat càterings en diferents esdeveniments. A més, el que valoro molt, dono les gràcies i vull que en quedi molta constància és el suport de la gent de Creacció i d’Osona Turisme, que en el marc d’aquest projecte ens han acompanyat en molts temes. De fet, quan vam guanyar van venir i ens van dir “què necessiteu? Que intentarem ajudar-vos”. I així ha estat. Ens han ajudat moltíssim.

Aquest és un projecte amb molta càrrega ideològica. Què comporta treballar en una cooperativa? I en l’aspecte organitzatiu com funcionen?

La veritat és que teníem claríssim que havíem de ser cooperativa perquè d’entrada som amics i a més a més ens sentim tots iguals. Quan vam començar algú ens deia que les cooperatives sempre tenen la seva complicació burocràtica, però tenim un gestor expert en cooperatives. I a nivell intern d’organització som ben horitzontals. És evident que hi ha algú que dirigeix, perquè és l’expert, que és l’Ivan, que és el creador i la ment pensant, ho té molt clar tot i és el professional del forn. En canvi en Manel és més qui parla i pensa el tema de pagès. I jo he acabat assumint tota la responsabilitat de la gestió, la facturació i la comptabilitat.

Aquest repartiment de tasques s’ha anat definint al llarg dels anys?

Sí, una mica per inèrcies. Jo no havia fet mai a la vida una factura i ara en sé molt! També soc molt curiosa i he anat aprenent, m’he anat formant sobretot amb Creacció i l’OPE de Manlleu, que m’han ajudat molt. I per inèrcia, he anat treballant les xarxes socials i el tema de disseny.

Aquestes inèrcies han estat més per expertesa que per una qüestió de gènere?

Aquí parlar de gènere és molt estrany, perquè som dues parelles i el cinquè és amic i ens coneixíem ja abans que entrés a formar part de la cooperativa. Aquesta qüestió l’Ivan i en Manel la tenen molt clara.

En aquestes entrevistes parlem de lideratge en clau femenina. Des d’aquest punt de vista què creu que aporta al projecte?

Jo no em sento líder de res. Aquí no hi ha cap lideratge, som tots iguals. És més una qüestió que cadascú ha agafat uns rols i unes feines. A mi m’agrada molt fer el que faig. Soc la que surto més i faig de relacions públiques i conec la gent, però aquí no hi ha líders.

Al sector primari, històricament, hem vist molt clars el rol de l’home i de la dona, tot i que ara es tendeix a equiparar feines. Aquest és un cas petit i singular on tothom fa de tot…

Sí, tots hem fet de tot. La Debbie, per exemple, que és la dona del pagès, fa gairebé tanta feina com en Manel. Aquí som un exemple més aviat d’equitat. Sempre ho diem: cadascú té les seves fortaleses i entre tots les anem sumant.