Entrevista FEM DEO - Gemma Arrom

Dilluns llegíem a EL 9 NOU que, amb el suport de l’ACA, molts ajuntaments estan recuperant pous, després de la inversió que s’ha fet en les darreres dècades en la portada d’aigües. Es vol tornar a prioritzar l’autoabastament?
Al final, Aigües d’Osona som majoritàriament abastadors en alta per a cabals complementaris. El que fem nosaltres és agafar l’aigua del riu i subministrar-la als municipis que no tenen suficients recursos propis. Hi ha moltíssims pous que en el seu dia es van abandonar pel fet de tenir aquesta connexió en alta d’una aigua que ja et ve potable i clorada. Ara bé, amb la sequera, de la qual encara no hem sortit, és totalment aconsellable que els municipis inverteixin en aigua, en recuperar pous i en la millora de la qualitat de l’aigua i que aquesta sigui potable. Al final, és valorar la inversió vers la garantia de subministrament que puguem tenir.

Es tracta de no posar tots els ous al mateix cistell. Garantir-se aigua de diverses fonts.
S’ha d’equilibrar i la majoria de municipis ho tenen equilibrat. Sempre que es faci una explotació controlada i amb un tractament adequat hi ha d’haver una combinació de recursos.

Parlava del tractament adequat. Amb les dues potabilitzadores es garanteix aquesta qualitat de l’aigua…
Totalment.

Però quan es tiba d’un aqüífer, quin tractament té l’aigua?
Depèn. Sempre que fas un pou, l’ACA i Salut pública et demanen una analítica completa i molt exhaustiva. El punt de partida del projecte ha de ser el tractament que requerirà aquella aigua. La majoria d’aigües subterrànies no requereixen d’un procés tan complex com el d’una ETAP (Estació de Tractament d’Aigua Potable). Requereixen una filtració amb sorra pel que pugui portar i cloració, que és indispensable en qualsevol aigua potable. I a partir d’aquí, dependrà: si l’aigua conté un excés de nitrats caldrà un sistema de desnitrificació, per exemple.

A banda d’aqüífers i captacions, en un futur caldrà afegir-hi l’aigua regenerada…
Totalment interessant. Cada dia estem consumint més aigua i, en el futur, la quantitat d’aigua que tindrem és incerta. Per tant, hem de buscar altres vies i la més clara, que en molts altres països s’està duent a terme, és la regenerada. A dia d’avui, no tenim instal·lacions encara com per poder-la aprofitar, però hem de treballar cap aquí. A la sortida de moltes depuradores probablement ja estan traient una aigua més bona que la del riu. Hem de buscar la sinergia amb les sortides de depuradores i les entrades d’estacions de tractament per poder aprofitar l’aigua regenerada.

Em deia abans que no hem sortit encara de la sequera. En quin moment estem i quan podrem dir-ho?
A mi m’agrada insistir que no hem sortit de la sequera perquè sempre que ha passat un episodi així ens n’oblidem. Dic que encara estem en sequera perquè no tenim un suficient període normal de pluja, comparat amb el que teníem abans del 2020, i no hem recuperat aqüífers en les condicions de 2019. El cabal del Ter ens ha espantat durant aquest temps i, per tant, jo requereixo un any sencer de valors normals de pluja per poder dir que ens estem recuperant. Osona té el pantà de Sau, però la comarca no s’alimenta de Sau. Depèn dels aqüífers i de l’aigua que baixa pel riu Ter, que és d’on captem l’aigua per a les dues potabilitzadores: Osona nord, a les Masies de Voltregà, que alimenta sis municipis, i Osona sud, a Manlleu, que n’alimenta 18.

Com ho van viure durant el període més dur de la sequera?
Va ser molt complicat. Ens van fer fer uns plans de sequera on havíem d’analitzar què faríem si ens quedàvem sense aigua, com repartiríem l’aigua que tinguéssim. Tot molt de la mà de l’ACA. Havíem de documentar coses d’unes probabilitats que no sabíem si passarien o no i que eren molt dràstiques. Plantejàvem, per exemple, si en lloc de captar el volum normal un dia en captem la meitat, què fem? A més a més, si cada vegada hi ha menys aigua de pluja, la qualitat del riu empitjora. Mai no va deixar de ser potable, però vam patir. I a més, vam tenir un episodi puntual el juliol de 2022 quan a la zona de la resclosa on captem Aigües Vic i Aigües d’Osona es van trencar les comportes i es buidava més ràpid del que s’omplia. Vam estar a una hora de no poder captar. Era un diumenge al matí i es van mobilitzar l’ACA, els ajuntaments… Ens van deixar fer una mota al mig del riu per tapar aquella comporta, però va ser molt crític.

Quina és tota la feina que fan des de la captació fins a l’aixeta? Perquè és molt fàcil obrir l’aixeta i que surti aigua però el procés no deu ser senzill…
A les ETAP el procés que segueix l’aigua del Ter comença per un filtratge més físic, amb reixes de desbast, que separen els sòlids gruixuts. Després una reixa de més fins i comencem el tractament físico-químic. Hi afegim hipoclorit i fem la primera oxidació, sobretot de matèria orgànica i microbiològica. Fem la dosificació de coagulant, on comencem a ajuntar les partícules tan petites de l’aigua (aquella terbolesa de l’aigua del riu) i en el procés següent es decanten. En aquest punt ja tenim una aigua molt bona, però encara falta el procés de filtratge i afinament. El filtratge és amb sorra, amb sílex, que acaba de treure algun floc que s’hagi pogut escapar del decantador. I al final el filtre de carbó incideix en color, olor, gust i algun compost que no s’hagi pogut oxidar. I per últim hi ha una desinfecció final.

Amb clor?
Sí, n’hi afegim a l’entrada a la planta, amb la primera oxidació, i aquesta final per mantenir la desinfecció fins a les cases o fins al següent dipòsit de distribució, perquè allà es pot reclorar. Penso que falta pedagogia en tot el tractament i en el fet que la gent no beu aigua de l’aixeta. L’aigua de l’aixeta és totalment apta per al consum humà i amb la quantitat d’analítiques que s’arriben a fer és pràcticament impossible que arribi una aigua de mala qualitat a les cases.

Ho diu perquè l’aigua de l’aixeta està estigmatitzada? Pel gust, per l’olor, pel problema que tenim a la comarca amb la concentració dels nitrats als aqüífers…
Al final, el gust i l’olor et venen pel desinfectant i aquest és completament necessari perquè l’aigua que arribi a casa no hagi patit cap mena de contaminació microbiològica. Dit això també hi ha sistemes perquè marxi el gust de clor: si deixes l’aigua en una gerra, al cap d’hores el clor s’ha evaporat i si és més freda, perd més el gust. I amb el tema dels nitrats, a dia d’avui, les analítiques que es fan de l’aigua que arriba a les cases, si ve aigua de pou barrejada amb la de les ETAP, en cap cas passa dels 50 mg/l, el valor que hi ha al reial decret. Per tant, és pràcticament impossible que consumim aigua amb excés de nitrats. Hem de contribuir a fer pedagogia perquè bevent aigua de l’aixeta estalvies plàstics, molts diners i molta feina.

Està desmuntant el negoci de les embotelladores i els filtres d’osmosi.
Jo bec aigua de l’aixeta.

És important també invertir a la xarxa.
Encara tenim canonades de fibrociment i s’han de canviar. Cada dia n’hi ha menys i hi ha ajudes per poder fer front a la inversió, però el problema del fibrociment és quan es manipula. No és dolent per l’aigua que passa per dins la canonada. Més enllà d’això, la inversió a la xarxa és important sobretot per la millora del rendiment hidràulic. Al final, venim de la sequera i una de les coses que hem après és que ens fa patir molt no tenir aigua. On realment s’ha de fer l’esforç és en el millor d’aquest rendiment hidràulic fent servir l’automatització, l’electrònica, el telecontrol…

Estem parlant de fuites?
Estem parlant de fuites. Això ens ha d’ajudar a poder acotar molt ràpid la zona on hi ha una fuita i actuar molt ràpid. Fa molts anys que les empreses que gestionen aigua en baixa feien lectures cada tres mesos per poder facturar. Tenien les dades cada tres mesos. Ara les poden tenir cada hora, si volen, amb un bon sistema i una bona inversió. Hem d’anar cap aquí: que en dos dies es pugui identificar el tram on hi ha una avaria i poder anar per arreglar-la.

Vostè dirigeix un equip de set persones, la majoria són operaris. Entenc que està sempre en un entorn molt masculí?
Sempre he estat en entorns masculins. La primera dona que he tingut al meu càrrec ha estat aquest mes de juliol, que és la tècnica actual d’Aigües d’Osona, però des que vaig començar a portar gent, amb 25 anys, just acabant la carrera, sempre han sigut homes i no he tingut mai cap problema. En tot cas, segurament el contrari. És essencial la comunicació. És essencial que a la persona que li vols fer canviar una cosa que ha fet tota la vida li facis veure que fer-ho com li planteges serà millor. I segurament no serà la manera que jo he plantejat, sinó que serà un terme intermedi, però serà perquè hem arribat a un acord. En el nostre cas segur que és més fàcil perquè som una empresa petita i som poquets. M’agrada fer un bon equip de treball i que tothom s’hi senti còmode.

Quant a horaris, de conciliació, com s’organitzen?
Aquí tenim guàrdies 24 hores 365 dies a l’any. Els operaris es tornen les setmanes. Fan setmanes de guàrdia. Venen a treballar tots al matí, de 7 a 3, però sempre un d’ells està de retent. I dissabte i diumenge també venen a les plantes, fan tota la volta, comproven clors i per qualsevol incidència han de venir i fer el que convingui. A part d’això, tant el cap de planta com jo sempre portem el telèfon a sobre. Al final, quan gestiones un servei així o és vocacional o és molt difícil de portar. Si surt una incidència gran tots hi som. I et posaré un exemple: durant el temporal Glòria de gener de 2020, vam començar a treballar un dimecres i vam acabar el dissabte al matí i no vam deixar en cap moment les instal·lacions soles.

Per tant, poca desconnexió digital.
És complicada. Però és un servei essencial, que són 24 hores i 365 dies a l’any. Sí que és veritat que tenim un sistema de telecontrol que des de casa els operaris ho poden veure pràcticament tot i poden fer el primer xoc des de casa si, per exemple, ve una tempesta. Però això vol dir que un cop aturat el cop cal agafar el cotxe i venir cap a la planta.

I la conciliació familiar?
Jo soc mare d’un nen de 3 anys. Fa sis anys que soc gerent i és difícil… sí i no. Al final són 24 hores però també tenim la llibertat que si la feina no la fem al matí la podem fer a la tarda.