Entrevista FEM DEO - Inma Casellas

La majoria dels productes que fabriquen es venen a l’exterior. Què ho fa?
Ho fa que el nostre producte a Europa és d’alta gamma però d’un preu mitjà, pel seu context econòmic. En canvi, aquí a Espanya, el producte és d’alta gamma igual, però pel mercat d’aquí té un preu alt. Aquí es ven més un producte d’una gamma mitjana baixa.

No és una qüestió cultural? Que als països nòrdics es valori més la llar de foc?
No va per aquí. Pensa que podem muntar xemeneies per a Sud-àfrica o Andalusia… Per què? Perquè moltes cases allà no necessiten calefacció i amb una xemeneia o un insert en tenen prou. En països nòrdics o centreeuropeus la xemeneia serveix d’ajuda a la calefacció.

Estem parlant d’una empresa fundada l’any 1982 i dedicada exclusivament a fer llars de foc, estufes i inserts sempre per escalfar-se amb llenya. Per què aquest sector tan concret?
D’entrada perquè l’any 1982 del pèl·let encara no se’n sentia a parlar. Llavors, la llenya és una cosa que el pare i en Ramon ho havien viscut sempre, perquè ja havien treballat en una empresa on feien llars de foc de llenya. I quan va aparèixer el pèl·let vam creure que no era el nostre projecte. Tot i que hem fet alguna intentona amb el pèl·let, la llenya sempre ens ha tirat més. Realment, al pèl·let li diuen que és una biomassa, però per transformar un tros de llenya en pèl·let has gastat en energia el que no vulguis saber. Això no és biomassa, la biomassa és la llenya.

És curiós que no pugessin al carro, perquè el pèl·let va tenir un moment d’efervescència important.
És veritat que de seguida va pujar com l’espuma i va haver-hi com una obsessió. Però si comptes bé, és un producte no gens barat. Cada saquet de cinc quilos val diners. I ara hem passat dos anys de mala època perquè no n’hi havia, de pèl·let. I el que hi havia era astronòmicament car. Les empreses que fabriquen estufes de pèl·let, moltes d’elles es van tirar a fabricar estufes de llenya perquè el pèl·let no es venia. Vam fer un intent i no ens en vam acabar de sortir. També vam fer una prova amb el gas, però la conclusió és que la nostra filosofia és la llenya i aquí ens hem quedat.

I els continua funcionant.
El més important del nostre mercat és la reforma. La persona que té un estudi, o un menjador, i el vol arreglar i posar-hi una llar de foc. Aquest és el nostre principal mercat. Aquesta persona no vol tenir una estufa de pèl·let al mig del menjador. Vol tenir una calidesa, un romanticisme, sentir el soroll com crema la llenya… Aquest és el nostre principal mercat. L’altre mercat que tenim és l’ajuda a la calefacció, que són els inserts. I aquest és un nínxol de mercat molt important per a nosaltres, perquè poden ser el 60% de la nostra producció. Aquí sí que ens discutim amb molts fabricants, alguns de més econòmics. Fabricants que venen a grans superfícies.

Què és exactament l’insert?
És una caixa rectangular, on hi ha una càmera de combustió, amb unes turbines a baix que es posen en marxa a través d’un termòstat o d’un regulador i llancen aire calent. Aleshores pots conduir aquesta escalfor a diverses habitacions. Això serveix, per exemple, per a aquelles xemeneies d’obra que en moltes cases tenien obertes i posar-ho a dins. És un producte relativament econòmic.

En l’últim exercici han patit una baixada de la facturació del 22%. Què ha passat?
Sí. Mai havíem baixat, sempre hem anat pujant i aquest últim any sí que hi ha hagut una davallada important. També veníem de la ressaca postpandèmia i l’increment de preu de combustibles com el gas i això feia que l’increment de facturació de 2022 (13,6 milions) i 2023 (17,4 milions) tampoc fos real. [La xifra de negoci l’any 2021 va ser de 9,9 milions]. També és veritat que cada vegada ens ho estan posant una mica més difícil amb les normatives, certificacions europees… Cada vegada són més exigents. Aconseguirem posar-nos al dia, però està costant una mica més.

L’increment dels preus de combustibles i matèries primeres arran de la guerra d’Ucraïna o l’apagada del 28 d’abril ens fan pensar que cal continuar apostant per sistemes tradicionals com la llenya…
El dia de l’apagada, la gent que tenia una xemeneia va poder menjar alguna cosa i el que només tenia electricitat va tenir un problema. Imagina’t que això passa l’1 de gener, que fa un fred que pela. L’apagada va anar bé per prendre consciència del que és tenir una xemeneia de llenya perquè, per exemple, les de pèl·let tampoc funcionaven, perquè necessiten una electrònica i estan endollades.

Aquesta és una empresa metal·lúrgica. Només fan xemeneies de metall.
Sí, el nostre producte també el podem inserir dins una xemeneia d’obra ja existent, però nosaltres només treballem el ferro i fem tot el procés aquí, des que arriben els paquets de xapa, que es tallen amb làser, es dobleguen, se solden, els pintem, els instal·lem i els enviem. Tot el procés.

El disseny, també?
També. L’R+D el fem aquí i el desenvolupament de tota la peça, també.

Quants productes diferents hi ha actualment al catàleg de Rocal?
Potser hi tenim 200 o 300 referències, comptant les diferents mides de cadascuna. De models potser en tenim 50 o 60, però de cada un hi ha una varietat de mides, d’alçada, d’amplada, diferents, perquè s’adaptin a tot arreu.

Quantes xemeneies poden sortir d’aquí al cap de l’any?
Mira, l’any passat van sortir-ne unes 7.000 peces, producte acabat.

A producció encara fa falta molt d’ofici, artesania, o tot està molt tecnificat?
És cert que cada vegada necessites menys oficials de primera per poder treballar, perquè els robots de soldadures o els de polir compensen tot aquest tipus de personal més qualificat. Però nosaltres en necessitem bastant, encara, perquè l’acabat final és sempre manual, sempre d’un operari. Necessitem uns bons pintors perquè ens donin un molt bon acabat a la xemeneia. I necessitem uns bons soldadors perquè l’acabat final l’han de fer ells. O uns bons polidors… De peonatge, en tenim, però poc.

I aquests professionals, com els capten? N’hi ha? Els formen aquí?
Tenim la gran sort que la gent que comença aquí, a Rocal, la majoria s’hi jubilen. Suposo que els devem tractar bé. El factor humà el valorem molt, la veritat. Intentem donar molt bon sou perquè ningú plegui. Formar-los i donar aquest valor afegit costa molt. Pot venir un soldador molt bo, però aquí se l’ha d’acabar de formar perquè nosaltres necessitem uns acabats molt diferents. Ara, per exemple, hem agafat un noi que ve d’una escola de soldadura de Vic. La primera formació ja l’hi han donat a l’escola, però ara aquí l’acabem d’ensenyar.

Em parlava del tracte, del factor humà. Això és cosa seva? És empremta femenina o ha estat sempre així?
És un valor de l’empresa, que sempre ha tingut en compte. Sí que és veritat que com a dona aporto coses més de sentiment. Les dones som més sensibles. Estic molt pendent de segons què, d’aquell que sembla que té algun problema, doncs veiem què passa. A l’empresa donem fruita. La porta dos cops a la setmana una fruiteria d’aquí Centelles. Són coses que jo penso que tothom tingui alguna cosa per menjar si se l’ha oblidat a casa. Són més de sensibilitat, tot i que fem molt de tot. Jo estic molt ficada en la producció, que és una cosa que m’entusiasma.

Quines polítiques de conciliació o flexibilitat apliquen?
Totes! Aquí jo crec que hi ha molt poques persones que facin el mateix horari. Tothom fa l’horari que necessita fer. Per dur els nens a l’escola, perquè la seva dona treballa a no sé quin torn, perquè… I mai, mai es diu que no a res. Perquè penso que si la gent està contenta rendeix més a la feina. Si aquell noi té el seu fill que li fa una funció de teatre a l’escola ha de poder plegar a una hora per poder-lo anar a veure, perquè això no tornarà a passar. Pot fer-ho i un altre dia es queda, ho recupera i no hi ha cap problema.

I això ja fa molts anys o de la pandèmia cap aquí?
De sempre. Sempre hi ha hagut aquesta atenció perquè la gent és important que puguin viure la família.

Vostè és dona i el sector metal·lúrgic és d’entrada masculinitzat.
Sí, molt.

Ho pateix molt?
Cada dia. Hi ha vegades que és molt intens. És un món encara molt masculinitzat, a tots nivells. A vegades ve algú perquè una xapa no ha sortit bé i li intentes donar una resposta i veus que no s’acaba de creure que tu hi puguis entendre. Sempre estàs en qüestió: Aquesta s’ho inventa, aquesta no sé què, què sabrà aquesta? També a dins. Hi ha coses que la gent de taller em demana només a mi i d’altres que només les demanen al Ramon. Quan el tracte, més directe, el tinc jo amb els de taller. És una lluita constant.

Tornant a horaris i conciliació… en el seu cas com ho ha viscut? Ha estat mare i ho ha hagut de compaginar amb l’empresa?
No n’he tingut, jo, de conciliació (riu). Tinc dos fills i amb els dos fills he estat amb un una setmana de baixa i amb l’altre, deu dies. Recordo com al meu fill vaig haver de deixar de donar-li el pit perquè teníem una fira, Construmat, ell tenia tres mesos i ho vaig haver de deixar perquè havia d’estar tota la setmana a la fira.

Se’n penedeix, d’haver-ho fet així, o avui ho faria igual?
Em fas la pregunta i et diria: “Faré els quatre mesos i mig de baixa de maternitat”, però és mentida. Perquè jo vinc els dissabtes a treballar quan no treballa ningú i ningú m’obliga a treballar. Però vinc i avanço feines. Vinc… perquè tens una estima a l’empresa i una dedicació i tens una cosa que, per exemple, els meus fills no tenen. Ells no venen a treballar els dissabtes i m’ho qüestionen. Però suposo que tornaria a fer el mateix. Estaria deu dies de baixa i tornaria a treballar com una dona boja.

I ja que parlava dels fills, hi pensen en el relleu? Estan a l’empresa ells?
Sí, ells estan a l’empresa, però no tenen gaire ganes de seure a la meva cadira. Estan molt bé a l’empresa, se la senten seva, que això per mi és molt maco, però no volen la vida que he tingut jo. N’hem parlat moltes vegades. Tenen un projecte de vida molt diferent al meu. Però suposo que no és una cosa d’ells, és aquesta generació, que la vida social tira molt més que la vida laboral. És molt diferent.