Entrevista FEM DEO - Silvia Codina
En els darrers anys han creat la divisió Codina Gel per donar resposta a les necessitats de la indústria alimentària. Quin és el seu rendiment?
És una aposta de futur. El sector de l’alimentació tenia molta necessitat d’emmagatzemar producte congelat. Detectàvem que els clients volien externalitzar cada cop més l’estoc, guanyar espai i dedicar-se al seu business core. Les dades avalen l’aposta: hem tingut un creixement d’un 30% (fins als 11 milions de facturació) i no ens pensàvem que fos tant. El nostre valor afegit és que hi ha poques empreses que puguin oferir tota la cadena als clients. Des d’anar a buscar el producte a casa seva, portar-lo aquí, guardar-lo, preparar-li la comanda i enviar-la on sigui d’Espanya, però també a canals internacionals. Properament posarem en marxa la segona fase de l’ampliació i comptarem amb 12.000 metres quadrats de superfície.
Poden congelar amb diferents temperatures.
Sí, tenim túnels de congelació que permeten que quan el producte ve fresc i li fem un xoc congelant a 40 graus sota zero, ràpidament, en 12 o 15 hores. D’aquesta manera es mantenen més propietats que no pas si ho fas de manera convencional. Hi ha molta gent que utilitza el túnel per fer aquest xoc de fred i després ja passa a manteniment, a la càmera de 18 graus sota zero, on s’hi està fins que ha de sortir.
El sector logístic cada vegada és més rellevant. Què se’ls demana?
Ens plantegen molts reptes. Cada cop es demana més rapidesa, tot digital, informació, traçabilitat, saber en quin punt està cada producte en cada moment, i el que abans podies arribar a entregar en una setmana, i ningú et trucava, ara s’ha de fer en 24 hores o ni això. Estàs carregant a les 6 de la tarda i a les 8 del matí de l’endemà ja s’ha d’entregar. Ens hem acostumat als tempos d’Amazon i les empreses que anem amb camions no som tan àgils com les que van amb furgonetes.
El producte alimentari quin percentatge suposa actualment de tot el trànsit de la companyia?
Pensa que tenim clients de tota la vida i hem volgut mantenir la divisió de producte convencional, o sec, que no és producte alimentari, però que sigui compatible amb l’alimentari. És a dir: mai agafarem productes farma o matèries perilloses, per incompatibilitat. En canvi, portar un palet de cartró és compatible amb un de capses de galetes, perquè no hi haurà contaminació creuada. Per tant, mantenim la divisió de sec i creixem en el d’alimentació que ja és el 65% de la nostra facturació. Hem girat la truita respecte a fa sis o set anys.
Com està organitzada la companyia?
En el món del transport no pots anar sol, si no és que sigui una multinacional. El meu pare va començar obrint ruta entre Osona i Saragossa i només teníem aquesta ruta. Ell va ser valent i va veure que Saragossa estava bé però calia anar a Madrid, perquè són els dos punts forts d’Espanya. I calia anar-hi cada dia perquè un cop a la setmana els clients ja no t’ho compraven. I es va arriscar i va posar un camió a Madrid. Si calia el pagava de buit. I així, de mica en mica, vas creant el mapa de tot Espanya. Actualment tenim delegacions o col·laboradors a totes les províncies i en moltes dos, perquè tenim el que ens fa el sec i el que ens fa el fred. Podem tenir més de 70 col·laboradors i com a propi tenim el País Valencià i Catalunya.
De quina flota de camions estem parlant?
Uns 40. Pràcticament tots són tancats per poder portar producte refrigerat, però depèn del que portes obres el fred o no. També tenim acords de col·laboració amb empreses flotistes. D’aquí cada dia poden sortir 15 camions que contractem, o més, si comptem els autònoms.
“El pare va ser molt valent. Va obrir ruta a Madrid i molts dies el camió sortia buit”
On exporten?
A més d’Europa, on ja érem presents, ara hem obtingut la certificació SAE i estem exportant moltíssim. Cada setmana enviem entre quatre i cinc contenidors a Cuba. El SAE ens ha obert moltes fronteres. Permet exportar producte d’origen animal cap a països tercers, és a dir, fora d’Europa. Molt producte carni d’aquí va cap a l’Àsia o Amèrica i sense aquesta certificació no podíem exportar. Era una barrera per captar clients.
Expliquen que porten la sostenibilitat a l’ADN. En un sector contaminant com el del transport, com es fa?
El primer que has de tenir resolt és l’energia. Ha de ser tota d’origen renovable sí o sí, perquè els consums són importants. Tenim 8.000 metres quadrats de plaques solars a les teulades. Els toros per transportar palets dins la nau abans anaven amb gas, ara estan tots electrificats. Tenim dos dipòsits de 100.000 litres d’aigua, soterrats, que s’omplen amb aigua de la pluja, amb l’objectiu d’utilitzar-la en la refrigeració. I la il·luminació és una altra cosa que hem canviat. Ara bé, el que més impacta són els camions i això és més difícil. Camions elèctrics ara mateix no són viables, sobretot els nostres, que fan moltes parades. I què fem? Tots els camions els comprem Euro 6, que contaminen sis vegades menys, i on tenim més volum de trànsit (Madrid i Llevant) treballem amb camions a gas. Les anomenem rutes zero emissions.
Com hem d’imaginar el sector del transport en un horitzó de 20-30 anys?
Pot ser que una part vagi amb drons, però el transport per carretera encara existirà, tot i que espero que hi hagi sistemes internodals, que puguem carregar els trens i almenys que a les rutes llargues no contaminem tant. Hi ha un problema afegit que és que no hi haurà conductors que vulguin conduir durant una setmana de nit i de dia. Aniran guiats pel big data o com sigui, però m’imagino alguna cosa elèctrica per les ciutats. Les mercaderies s’hauran de continuar movent d’un cantó cap a l’altre. Com ho farem? Segur que com ara, no.
De conductores n’hi ha, avui?
Aquí casa tots els conductors són homes. Tot i que al magatzem, ja hi ha noies preparant comandes. Hem tingut una noia que venia unes hores i ha plegat perquè se’n vol anar a estudiar i treure’s el carnet de tràiler. És una noia treballadora i arriada i li vam dir que quan tingui el carnet, torni.
L’empresa, avui, no deu tenir res a veure amb la que va fundar el seu avi.
En absolut. Pensa que nosaltres venim d’una família molt humil. Els meus avis no tenien res. El meu avi va anar a la guerra, es va com escapar, se’n va anar a viure en una casa de pagès al Pirineu. M’agrada explicar-ho perquè això no es fa d’avui per demà. Ell, amb 21 anys, anava cada dia de la Seu d’Urgell a Andorra caminant per les muntanyes, comprava una roda de camió, la portava a la Seu i la venia. Durant un any, cada dia. Fins que va aconseguir uns diners, es va comprar un camionet i va començar a portar blat de l’Aragó per abastir els forns de la comarca. I així va començar. El meu pare i el meu tiet, tornant de la mili, s’hi van afegir.
Ells són els qui van traslladar l’activitat on són ara?
Sí, el meu tiet anava amb camió i el meu pare dirigia. Es va saber envoltar d’un cercle de confiança i ho van gestionar molt bé. Sense ells no seríem on som. Però ara havia arribat un punt que se’ls escapava de les mans la digitalització, l’Excel, el big data, KPI… o conceptes com la sostenibilitat. M’ha costat amb el meu pare fer-li entendre que s’havia d’invertir, per exemple, a plantar arbres. O, un altre exemple, abans les persones eren més fidels a una empresa i ara si volem retenir talent, gent jove, els hem de donar més coses: benestar, conciliació o fer-los partícips de les decisions. He hagut de lluitar-ho molt perquè la resposta sempre era que això no dona beneficis. Ja ho sé, però si la gent se sent a gust en un lloc agradable, serà més fàcil que es quedi amb tu. Jo ho valoro molt perquè quan tenia els nens petits demanava ajuda i mai la vaig tenir.
“Per retenir talent, els hem de donar benestar, conciliació i fer-los partícipis. Quan tenia els fills petits vaig demanar ajuda i mai la vaig tenir”
Vostè pateix diferències a la feina pel fet de ser dona?
Ara no. Però quan vaig començar a l’empresa, i parlem del 1999, no ho vaig fer asseguda a la taula de direcció. Vaig començar a les oficines de baix, fent horari de 9 a 1 i de 3 a 8 o 9 del vespre, fins que havien marxat tots els camions. És a dir, no em van posar al magatzem, però de les tasques administratives era la que més tard es plegava. Quan vaig saber tot el funcionament, vaig anar a atenció al client, que és el més dur. Hi vaig ser cinc o sis anys. Va bé perquè tens molta relació amb les delegacions, aprens a redactar incidències, coneixes més els clients… Després d’aquesta etapa em van proposar passar a comptabilitat. Vaig aprendre tot el funcionament comptable i al cap de tres anys vaig anar a comercial. I allà ja és com que m’hi vaig quedar. Però des d’aquella àrea jo anava fent les meves cosetes per anar modernitzant l’empresa. I va costar molt. Coses tan simples com canviar el logotip eren qüestionades. Ara nosaltres intentem treballar de forma més igualada. Actualment, som quatre dones amb càrrecs principals.
Va ser diferent el camí del seu cosí a l’empresa?
Li va passar el mateix, però al ser noi li va tocar magatzem, camió… Si anem desbordats, encara agafa el camió.
“Si no puc ajudar un client en res, no té cap sentit que treballem junts”
I les relacions amb els clients, pel fet de ser dona, com les ha viscut?
Em feia por d’anar a negociar amb algú que ha estat professor a Harvard o que ha estat als Estats Units, quan jo no m’he mogut d’Osona. Però al final, el que més m’ha ajudat és plantejar que tothom és persona. I tothom té les seves inquietuds, o coses. Total, que vaig canviar el xip de no veure les persones com a superiors, sinó com a iguals, i ser amable i natural, normal. M’han passat les pors i m’atreveixo a parlar amb qui sigui. Així, a més, acabes trobant la manera d’ajudar el client, que és la clau de volta de tot. Jo intento empatitzar amb la gent i donar-los confiança. Si no els puc ajudar en res, és que no té sentit que treballem junts. Ho dic als comercials, si no podem ajudar un client no cal que el maregem i el fem canviar, si està bé amb el que té. Ara, si trobeu alguna cosa en què el podem ajudar, fem-ho.
