Occident té un problema greu, cal dir-ho ja sense embuts i assumir-lo en tota la seva problemàtica. Hem viscut més enllà de les nostres possibilitats, hem empleat ineficient els recursos, i ara ens toca començar a pagar aquestes desviacions econòmiques.

Per fer palesa aquesta consideració només cal quantificar el deute públic dels països occidentals més rellevants i prorratejar-lo en cada ciutadà. En aquest sentit tenim que un nord-americà deu 49.324,79 euros, un francès 48.422,06 euros, un espanyol  21.840,73 euros, un anglès 47.050,92 euros, un italià 53.167,03 euros, un belga 59.744,79 euros, i un alemany 44.983,63 euros.

Per contra si comparem aquesta dada amb els països emergents, tenim que un mexicà deu 5.576,35 euros, un brasiler 9.289,91 euros, un xinès 1.349,50 euros, un ciutadà de Malasia 7.936,22 euros, un indià 1.110,52 euros, i un indonesi 1.221,45 euros.

Les dades anteriors denoten d’entrada dues coses. En primer lloc expliciten  la fonamental font de financiació de l’estat del benestar occidental o welfare state. Sens dubte no ha estat simplement el creixement econòmic, sinó també un desaforat endeutament. En segon lloc aquestes dades indiquen també que, en termes geopolitics, Occident es troba davant d’un complicat pas per un “desert” econòmic actual, portant a sobre, una motxilla carregada de pedres (el deute). Tanmateix la resta d’àrees geopolítiques del món (especialment els països emergents asiàtics) es troben lliures d’aquestes pesades “motxilles”, fet que els ajudarà a que estiguin en millors condicions de partida, per afrontar els reptes econòmics d’aquesta primera meitat del segle XXI.

Pel que fa als ciutadans espanyols en particular, llegint l’esmentada dada de deute públic, hom pot considerar que és de les més baixes (i per això els polítics d’esquerres tenen tendència a manifestar que encara ens podem endeutar més), però si sumem a aquest deute públic el deute privat propi i particular de cadascú, tenim que cada ciutadà que alhora és subjecte declarant de l’IRPF, és deutor per concepte de capital prestat fins 2011 (les dades de 2012 segur que seran superiors), de la quantitat total de 93.858,34 euros de mitja, als quals, si li apliquem estimativament un interès nominal mig del 4 per cent, resulta que cada declarant paga anualment en promig d’una manera o altra, uns interessos de 3.754,00 euros en números rodons. La rellevància d’aquestes xifres però s’han de contextualitzar i relacionar amb els rendiments laborals mitjos (rendiment net) de l’IRPF (any 2010, darrera dada publicada) que és de 21.400,00 euros anuals. Penso que no fa falta ser un expert per veure el greu problema financer que col·lectivament tenim, per afrontar com a país i en el seu conjunt, el pagament total dels nostres deutes/interessos i afrontar alhora la nostra despesa corrent o diària. En tot cas tampoc tenim garantit que a partir del 2012 aquest deute no es vagi incrementant (en 2012 un dèficit pressupostari real del 9,8 % !) 

Un cop feta la precedent diagnosi, un xic extensa però necessària per emmarcar la causa de la malaltia, un bon consell “mèdic” davant la mateixa, passaria en bona part per aplicar una reforma estructural dels estats, encaminada alhora a l’eficàcia i a la eficiència, tal i com en el seu propi camp, està fent el sector privat. Però això fa por a la classe política i d’entrada serà extremadament dolorosa socialment. Per tant s’ha decidit millor, per una part fer algunes retallades en despesa pública (menys doloroses que fer tota una reforma, però inútils a mig termini, ja que les “retallades” seran anul·lades per l’increment de despesa sanitària i en pensions que generarà l’encara no descomptat envelliment de la població) i per altra part, apujar els impostos.

Els nous tributs promulgats arreu no ens creguem pas que tenen caràcter provisional. Les reformes fiscals que hem vist i que veurem, han vingut per quedar-se i s’aniran inclus emvalentonant. D’entrada la pressió  recaurà sobre tots: sobre els més rics (que ja utilitzaran l’enginyeria fiscal, per mínima que pugui ser, per no ser tant gravosa proporcionalment), sobre la classe mitja especialment, però també sobre els pobres. Els mitjans? Qualsevol, vorejant si cal, el paradigma de l’estat de dret. Pel que fa a EEUU per exemple, la mateixa Inland Revenue Service (IRS), és a dir la Hisenda nord-americana, en el 2011 i 2012 ha pagat respectivament 117 i 125 milions de dòlars nets – és a dir lliures d’impostos - a tots aquells empleats de banca de paradisos fiscals que li ha portat un “disquet” amb dades de comptes bancaris d’evasors d’impostos. És una pràctica legal promulgada l’any 1.867 que en els darrers anys s’ha revifat, i funciona a base d’una comissió: com més dades aportes, més puja aquesta comissió. Per altra part la recent reforma fiscal d’Obama, certament va incrementar els impostos directes a les rendes de persones físiques que guanyaven més de 400.000 dòlars anuals (uns 307.000 euros), però una família en el llindar de la pobresa  (per sota els 14.000 $ d’ingressos – uns 10.651 euros - segons barem estadístic nord-americà) a partir de 2013 amb la finalització dels tax breaks del President Bush, implicarà que tinguin de pagar inicialment 200 $ anuals de més – uns 152 € - respecte al 2012 en el personal income tax.

Un altra cas paradigmàtic d’aquest nou estil fiscal és la “pionera” França, famosa ja per la sobre-taxa del 75 % a aplicar a les grans fortunes que vol promulgar en aquest any 2013, taxa que se sumarà a l’Impôt du solidarité sur le fortune, el qual alhora ja s’aplica addicionalment sobre l’IRPF francès. Inclus els jubilats francesos no s’escapen de la pressió fiscal, ja que han de pagar un tribut extra del 0,15 % calculat sobre la seva pensió, per contribuir a les despeses que genera la llei de dependència (els assalariats contribueixen amb un 0,3 % addicional).

Per ara l’estratègia fiscal és clara i paral·lela en casi tots els països occidentals, tot i que a ritmes diferents: donat que la majoria d’ingressos fiscals de l’Estat provenen principalment dels impostos directes (IRPF), indirectes (IVA) i Impostos especials (hidrocarburs, alcohol...), l’increment de la pressió es concentra en una primera fase sobre les persones físiques: quan ingressen (IRPF) i quan compren (IVA). Tant és així, que altra vegada la pionera França, té sobre la taula que l’IRPF francès (Impôt sur le revenu) sigui aplicable a tots els nacionals francesos, visquin on visquin, amb independència que tinguin també de fer la declaració fiscal en el país de residència. Aquesta és una idea que inclus aplega a diferents ideologies, ja que tant la promociona l’esquerra com la dreta política francesa. És sota aquesta nova visió, que l’estat Francés ja ha creat la comission de l’exil fiscal per fer el seguiment, entre d’altres finalitats, del fenomen de l’emigració fiscal dels seus nacionals o dels seus patrimonis.

Un altra de les mesures estrella que en general s’estan plantejant amb força, és fer tributar els rendiments de l’estalvi per l’escala tributaria general o progressiva (que en els seus trams màxims a USA és del 39,5 %, a França del 45 % i a Catalunya del 56 % com ja bé sabem en aquest darrer cas) i no per l’escala especial o forfait  que està al voltant del tipus del 20 % fix en general.

Però el tema no es quedarà amb un increment d’impostos a les persones físiques relatius al IRPF o al IVA, perquè tot hi així no n’hi haurà prou per pagar les actuals despeses i deutes dels estats. Caldrà continuar augmentar els ingressos fiscals, i la següent fase de mesures serà aplicar a les persones físiques tota una bateria de noves taxes tributaries, que piquet a piquet, ens aniran esquitxant tributàriament per tots els cantons. Sota aquest prisma a EEUU s’estan plantejant per exemple, que inclus els cotxes ecològics o green cars,  paguin una taxa municipal de 100 dòlars a l’any, ja que tot el que es mou sobre rodes haurà de contribuir a la despesa pública municipal, sense importar que ajudin a fer un món més sostenible i que per aquest fet, inclus el propietari, haguí pagat més diners pel vehicle.

Finalment també li tocarà el torn a les empreses. De moment només s’han començat a moure en aquest segment impositiu de cara a les grans companyies. A l’estat espanyol s’han imposat límits en l’aplicació de despesa fiscal a les grans entitats empresarials. Per altra part en seu judicial, la jurisprudència està matisant molt més el concepte d’establiment permanent de les grans multinacionals, especialistes en operar en països de baixa tributació, però que tenen els seus beneficis en altres països. En un altra línia de pensament, EEUU s’està plantejant la transparència fiscal internacional per tot tipus d’activitats empresarials, és a dir, fer tributar a EEUU els beneficis generats per les filials en l’estranger, tot i que no es repatriïn o es distribueixin a territori nord-americà. Però vindrà també al seu torn la pressió fiscal a les petites i mitjanes empreses,  perquè segurament amb la pressió a les grans empreses tampoc n’hi haurà prou (ja que finalment s’acabarà negociant amb elles si se les força més enllà d’un límit que elles considerin tolerable) per mantenir uns estats “zombis” que l’economista Roubini (el primer que va predir la crisi de les hipoteques subprime) està advertint . De moment no les toquen per dos motius: primer perquè del total d’ingressos fiscals dels estats, els ingressos per concepte d’Impost de societats no són els que més pes pesen (actualment a Espanya només suposa aproximadament el 8,6 % del global dels ingressos fiscals), i en segon lloc, perquè la recessió econòmica ha generat  bases imposables negatives o pèrdues, que es compensaran amb els beneficis futurs i que en conseqüència, no tributaran per aquest impost. Per tant no hi ha pressa per augmentar els tipus impositius de l’impost de societats de les PIMES. Però en el futur tampoc s’escapoliran de pagar també les “festes” del passat, si no s’aborda una reforma estructural de l’administració pública.