No fa gaire, a la comarca hem assistit a la fatalitat de dos accidents laborals amb resultat de mort. Més enllà del condol que hem de donar a les famílies per les irreparables pèrdues, com a societat ens devem una reflexió.

Veig contínuament accions que dins i fora de l’àmbit laboral sobrepassen límits de tolerància al risc: a la carretera, a l’àmbit domèstic, en el joc, en l’esport... es produeixen decisions que afecten la pròpia seguretat o, el que és pitjor, la dels altres. Molt sovint les repercussions d’aquestes decisions es queden en petits incidents, o en accidents reparables que no generen en nosaltres cap més impacte que un inoportú ensurt que oblidem al cap de poc. Estem en una societat que, tot i les morts, les lleis, les causes penals i altres, no té cultura de prevenció.

Vaig tenir fa poc l’oportunitat de visitar empreses excel·lents en el terreny de la seguretat i la prevenció de riscos fora del nostre país. A part de quedar meravellat per l’orientació i eficàcia dels seus sistemes, normes i polítiques, em va sorprendre l’actitud de tots els seus membres. L’exotisme de no estar acostumat a que et cridin l’atenció per no vetllar per la meva, pròpia, seguretat em va atraure. Poc tolerants!, vaig pensar en primera instància. En segona, vaig pensar que un dels pilars de qualsevol cultura és què es tolera i què no, i, per tant, aquesta suposada “intolerància” no era gratuïta, sinó que responia a una ferma decisió de fer que tothom tornés a casa tan íntegre com havia arribat a la feina “per així poder regalar un somriure a la seva família” (molt americà, però a la vegada molt honest).

Aprofundint en la visita, un missatge persistia en tots els entorns: la seguretat no és una prioritat, és un valor. Si fos una prioritat, cada dia podria situar-se en un ordre diferent: avui podria ser la primera, però qui sap demà podria anar darrera de la productivitat, o de la qualitat. Els valors, però, no es prioritzen, es mantenen constants i t’acompanyen sempre i en qualsevol àmbit: un no pot decidir ser honrat en allò personal i corrupte en allò professional. La seguretat és alhora un valor transversal que lliga el propi individu, els del costat, i la societat en general. És, per tant, la base de la piràmide d’una forta cultura preventiva.

És aquí que ens adonem que les polítiques, els procediments o les instal·lacions, per ells sols, no creen cultura: tota la gent és responsable de la seva pròpia seguretat, així com de la seguretat de les persones que estan al voltant seu. Quan tothom avalua conscientment els riscs als quals s’enfronta, quan demana a l’altre que reflexioni per una conducta insegura, quan pensem com eliminar o minimitzar qualsevol risc per petit que sigui, quan donem importància a qualsevol incident... quan per fi, això s’hagi convertit en un hàbit i ja no ho fem per obligació és quan podrem dir que la societat ha començat a fer un canvi cultural. Aleshores no només ens escandalitzarem per les doloroses morts, sinó també per qualsevol indici de desatenció a la seguretat.

Article publicat a Osona.com